Malgrat la importància de la devoció a sant Jaume el Major durant la baixa Edat mitjana a la Pénínsula Ibèrica i a tota l’Europa occidental a partir de la inventió de la suposad tomba de l’apòstol a Galícia, el culte a aquest sant és relativement tardà ??a Occident, no anterior al segle VIII.

La litúrgica hispana d’època visigoda desconeixia encara el culte a aquest apòstol, i en aquest període únicament hi ha notícia de l’existencià de relíquies de sant Jaume a la basílica de Santa Maria de Mèrida (que alguns suposen, però, de sant Jaume el Menor), probablement d’origen oriental. Si a Mèrida s’instituí algun tipus de veneració o de culte al sant, devia ésser estrictament local, puix que no figura a l’Oracional de Verona (provienent de Tarragona, del final del segle vii o del començament del viii), ni en el « liber Commicus » en les seves diverses versions del segle vii a l’xi[1]

A pesar, però, de la manca de precedents cultuals, un bisbe de Girona anomenat Jacobus apareix en època visigoda en les actes del concili de Toledo VIII de l’any 683.[2]

Basant-se en la coincidència entre les relíquies de Mèrida i els titulars de les primitives capelles de Composte.la, Dom Perez de Urbel va establir la hipòtesi, ben suggestiva, que els fugitius de Mèrida, quan Mussa va conquerir la ciutat, es devien refugiar amb les relíquies a Galícia.[3]

La invenció de la suposada tomba de sant Jaume el Major a Santiago de Compostel.la (Saint Jaume de Galícia en els documents catalans medievals) tingué lloc, se suposa, durant el regnat d’Alfons II d’Astúries (791-842), però fou en el seg??le x quan aquest lloc esdevingué un centre de pelegrinatge, que amb l’impuls de Cluny assolí una gran popularitat arreu d’Occident a partir de la segona meitat del segle xi, en què es va començar a construir la basílica actual.

Durant la Reconquesta, i a pesar del precedent del bisbe Iacobus de Girona, l’extensió d’aquest nom en l’antroponímia fou relativament tardana a Catalunya, almenys entre els cristians.Entre els jueus devia ésser un nom habitual d’acord amb el seu origen hebreu, però, sense relació, és clar, amb la tradició apostòlica. Així, entre els noms recollits fins ara a J. Bolòs i J. Moran, Repertori d’antropònims catalans (RAC), I (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1994), que comprèn els segles ix i x, només apareix aquest nom dues vegades : l’any 990 figura un « Iacob ebreo » en un document de Barcelona, i el 996 un bisbe anomenat Iacobus consagra l’església de Santa Maria de Güel, al comtat de Ribagorça, però, segons Ramon d’Abadal, que n’edita i estudia l’acta, aquest bisbe no devia ésser català sinó navarrès, puix que el document és datat regnant Garcia Sanxes II, rei de Pamplona i comte d’Aragó, dit el Tremoló, i no pas segons el còmput dels reis francs com era habitual a Catalunya.[4]. A més, aquest bisbe no figura en cap altre document català.

Tot i la importància que els pelegrinatges a Saint Jaume de Galícia van assolir a Catalunya a partir del segle xi,[5] aquest nom no es devia començar a aplicar com a antropònim cristià fins a la segona meitat del segle XII.[6]

Al començament del segle xiii figura amb aquest nom un gran rei i dels més populars, Jaume I el Conqueridor (1208-1276). El capítol II del Llibre dels feits o Crònica de Jaume I ens dóna una versió dels motius pels quals li fou donat aquest nom, que no tenia cap antecedent familiar : « E féu fer (la seva mare) dotze candeles totes elles d’un pes e d’una granea, e féules encendre totes ensems, e cada una mès sengles noms dels apòstols, e promès a Nostre Senyor que aquella que pus duraria, que aquell nom hauríem nós. E durà mes la de sent Jacme bé tres dits de través que les altres. E per açò e per la gràcia de Déu havem nós nom En Jacme ». Ferran Soldevila remarca que ni Desclot ni Muntaner en llurs cròniques no van recollir aquesta versió i que hi ha indicis que als primers temps fou anomenat Pere com el seu pare, i suggereix que potser tots dos noms li havien estat posats en baptisme, de manera que mentre el pare l’anomevana Pere, la mare, Maria de Montpeller, malavinguda amb el seu marit, devia preferir el nom de Jaume, el qual va prevaldre després de la mort de Pere el Catòlic.[7]

En qualsevol cas, aquest episodi demostra que el nom de Jaume era nou en l’onomàstica de la família del rei conqueridor, i no era propi tampoc de cap altra família reial en aquell moment. A partir d’aquest rei el nom es farà habitual entre els membres de la dinastia de Barcelona.

Aquest model reial i la devoció a sant Jaume devien contribuir a la diffusió de Jaume com a antropònim a Catalunya a partir de mitjan segle xiii??, en què s’incrementen els prenoms procedents del martirologi. Per exemple, durant els segles xiii i xiv, Jaume fou un nom habitual entre els membres de la família Marc, senyors d’Eramprunyà, vinculats estretament a la família reial.[8]

Encara que en la documentatió llatina a Catalunya aquest nom apareix sempre en la forma Iacobus, la forma catalana medieval és Jacme, que ha de procedir de la variant *Jacomu ; aquesta forma és la base del mot català, de l’italià Giacome i del frances antic James, passat a l’anglès ; l’alteració -b-> -m-, que també apareix en cannabu > * cannamu > cànem, segons Coromines és deguda a la raresa de les terminacions llatines esdrúixoles en -bus (Joan Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, s.v. cànem). En català va caure aviat la o posttònica : Jac(o)mu > Jacme ; vers el segle xv, o potser abans, es devia vocalitzar la c implosiva de Jacme en u, i va aparèexer d’aquesta manera la forma moderna catalana, Jaume, paral.lela a l’aragonesa Jaime.

Entre els segles xiii i xiv el nom de Jaume (o Jacme) s’estén en l’onomàstica personal del domini lingüîstic català, fins a ocupar un lloc per la freqüència que oscil.la entre el tercer i el desè. Com a mostra reprodüim el quadre recapitulatiu i comparatiu establert per E. Moreu-Rey referent a Barcelona i Girona, tot significant que les dades que posseïm d’altres poblacions dels Països Catalans són similars a les d’aquestes ciutats.[9]

Durant l’edat moderna i pràcticament fins a la primera metat del nostre segle, la freqüència d’aparició d’aquest nom, segons els estudis de què disposem, es manté amb una gran estabilitat entre els llocs que hem indicat.

Com a mostra donem els resultat de diversos estudis, començant par Andorra : A Encamp, durant la segona meitat del segle xvi Jaume ocupà el desè lloc, registrat en la forma Jalme, i una vegada ocasionalment apareix la forma femenina Jalmina. Aquestes formes són ultracorreccions fonètiques, influïdes per la tendència a corregir la vocaltizació de l en situació implosiva davant m, com en els casos de balma > bauma > balma ; una ultracorrecció similar s’ha generalitzat en el mot decimu > deume > delme. Continuant amb la mostra andorrana, a Ordino entre 1618 i 1699 Jaume ocupa el cinquè lloc, amb 27 ocurrències sobre un total de 421, on apareixen les fores Jalmina i Jaumina?? amb dues ocurrències en total ; i a Sant Julià de Lòria, entre 1670 i 1699, també apareix Jaume en cinquè lloc, amb 24 ocurrències sobre 428.[10]

A Catalunya i segons el fogatge del 1553, Jaume ocupa el quart lloc, precedit de Joan, Pere, Francesc i Jaume.[11]

La mateixa freqüència i una gran estabilitat presenta aquest nom a Ciutadella de Menorca entre 1620 i 1980 : si el 1620 Jaume ocupava el quart lloc, el 1980 continuava al mateix lloc.[12]

Al País Valencià, de les dades de què disposem hem de remarcar en primer lloc la presència del nom Jacob entre els jueus de Castelló de la Plana dels segles xiv i xv,[13] cosa que ens recorda que independenment de l’extensió de Jaume en l’antroponímia cristiana catalana, Jacob no va deixar d’ésser un nom hebreu vigent. Respecte de la freqüència d’aparició, a Alzira el 1399 Jaume ecupava el quart lloc precedit de Pere, Joan i Bernat, i el tercer lloc el 1510, precedit ara de Pere i Joan, mentre que Bernat passa al quart lloc.[14] A Sueca, el 1399 Jaume ocupava el cinquè lloc, i el sisè el 1680, puix que Vicent, que ocupava el vuitè lloc el 1399, passa el 1680 a ocupar-ne el primer.[15]

Més recentment i tornant a Catalunya, sabem que a Puigcerdà el 1717 Jaume ocupava el setè lloc amb 13 ocurrències sobre un total de 379, precedit de Francesc amb 35, Josep amb 34, Joan amb 24, Rafel amb 17, Pere amb 15 i Domènec amb 14.[16] A Vidreres (la Selva), entre 1866 i 1926 Jaume figura en setè lloc, precedit de Josep, Pere, Joan, Francesc, Joaquim i Narcís.[17] I al Port de la Selva (Alt Empordà), el 1898 Jaume figura en quart lloc, precedit de Josep, Pere i Joan, i també en quart lloc el 1936, precedit dels mateixos noms.[18]

En els darrers decennis i com a conseqüència de la introducció de nous noms en l’onomàstica personal, la freqüència de Jaume tendeix a minvar, segons les dades parcials de què disposem ara. Aquestes transformacions modernes crec que es poden explicar d’antuvi, en primer lloc per l’empobriment de l’onomàstica tradicional, cosa que reflecteix bé el refrany popular : « De Joans i ases, n’hi ha per totes les cases&n??bsp;», i també per la introducció de noves modes com a conseqüència del canvis culturals i socials recents. Així, a Barcelona segons un estudi fet sobre una mostra de la població barcelonina nascuda entre el 1979 i el 1982, Jaume apareix en el lloc 23è, [19] i en la mateixa ciutat entre el 1981 i 1982 no apareix el nom de Jaume entre els 17 primers nom més freqüents del total de noms enregistrats al districte de Ciutat Vella, i només en 16è lloc al districte de Sarrià-Sant Gervasi.[20]

Durant el segle xix s’introduí en l’onomàstica catalana la forma castellana Santiago, abans desconeguda i avui admesa amb caràcter secundari. No dispodem d’informació sobre les causes de la penetració del nom de Santiago ni de la seva extensió en el domini català, que en tot cas no ha arriba a substituir ni de bon tros la forma tradicional Jaume, però crec que deu respondre a una moda que es pot relacionar amb la castellanització impulsada pel liberalisme espanyol, de caràcter centralista, durant el segle xix, que comportà la castellanització total dels prenoms en els llibres parroquials i en el registre civil, creat el 1870. Recordem en aquest sentit que sant Jaume, principalment a través de l’advocació castellana de Santiago, és considerat patró d’Espanya.

També existeix en català el nom de fonts Dídac, calc de la forma llatina Didacus, a la qual se sol traduir ??el nom castellà Diego (procedent de Santiago, amb afèresi) i que sembla influïda pel grec Didachos, « instruït ».

Tostemps Jaume ha estat en català un nom de fonts essencialment masculí. Encara que l’onomàstica femenina no ha estat tan ben estudiada como la masculina, de fet l’aparció del correlatiu Jaumina (o Jalmina) és exceptional, de manera que amb les dades de què disposem ara no coneixem altres mostres que les que hem donat d’Andorra corresponets al segle xvi. Aquesta forma feminina és un derivat del masculí amb el sufix-in(a), que indica pertiença o relació.

Quan als diminutius de Jaume, de caràcter hipocorístic, la forma més general és Jaumet, format per aplicació del sufix diminitiu català –et ; menys corrent és la forma Jaumot, que existeix, però, com a cognom, perquè el sufix –ot té un caràcter augmentatiu o despectiu. El diminutiu arcaic Jaumell només es conserva com a cognom. Altres derivats són els dobles diminutius Jaumentic, Jaumetó i la forma reduïda Met. [21] De Santiago, i amb caràcter hipocorístic, existeix la forma reduïda Tiago, a la qual eventualment se li mot aplicar el sufix –et : Tiaguet, i també es coneix la contracció d’origen castellà Santi.

Com a cognom o nom de llinatge és viu Jaume, particularment a Mallorca i al País Valencià segons Moll, que enregistra així mateix Anjaume (=En Jaume, amb l’article personal català aglutinat), els derivats Jaumell i Jaumot i els compostos aglutinats Jaumandreu (Jaume Andreu), Jaumejoan (Jaume Joan), Jaumepere (Jaume, Pere) i Guimjaume (Guim, contracció de Guillem, Jaume). Provinents del francès existeixen el cognoms següents : Jacomet (fr. dial. Jacquème), Jamet (reducció de Jacomet), Jacques (fr. Jacques), Jacotot (derivat hipocorístic de Jacques).[22] A València existeix d’antic el cogno??m Diago d’origen aragonès o castellà, paral.lel al nom Diego.

Derivats de Jaume tenim també els noms communs : jaumisme « partit favorable al pretendent Jaume de Borbó », jaumista i jaumí « partidari o seguidor del jaumisme ».[23]